Joves! Enmig de les ruïnes sota les quals està soterrat l’esperit de Catalunya, essencialment nacional i audaciosament creador, vosaltres sou la branca florida que, per damunt de la paret, surt com una bandera blanca, que anuncia la primavera que s’atansa. Al vostre entorn, tot és una immensa runa. Tot ha caigut amb estrèpit, perquè l’ideal dels catalans no tenia la consistència d’una gran valor moral. Era una nau sense vela. Una cabana sense llar. Un riu sense aigua. La generació d’ahir va parir un ideal sense fe. Per això avui, en girar els ulls al vostre voltant, sols veieu prestigis ensorrats, pretesos valors caiguts i la dignitat col•lectiva estenallada a terra. Us envolta una generació caduca, una generació derrotada, una generació vil. Sou presoners de l’exèrcit de la traïció. Sou fills d’una generació sense honor. Sou els hereus d’una generació covarda. No us envolta el silenci de la gestació pregona. Us envolta la quietud dels sepulcres. Res no tremeix a Catalunya, ara. Ni un crit, ni una veu, ni el que és immensament més trist: ni un plor de coratge!
Que la vostra mirada inexperta esdevingui dura i inflexible. Tingueu el primer valor de guaitar. Veieu? Catalunya, la nostra pàtria, la nostra única pàtria, immòbil era en la marxa de la perdurable eternitat. Catalunya esclava, sotmesa i subjugada encara. Els covards, sense altra finalitat enlairada que l’utilitarisme immediat, els “gangsters” de la nostra terra diuen al poble que ja té llibertat. Quan en realitat, estem més subjugats avui que abans que a Espanya es realitzés el canvi de règim. Abans la dominació era clara, brutalment sincera. Ara, els catalans romanen en l’esclavatge, embrutits sota el pes d’unes cadenes de roses. Car ara som
esclavos de la justicia, d’una justícia que és una farsa i que, per tant, no s’ha fet. Abans, teníem els muscles subjectats. Ara, joventut catalana, hi tenim l’ànima. L’ànima ja no és nostra. Els nostres polítics i els nostres homes representatius, de quasi tots els partits catalans, se l’han venuda sacrílegament pel trist plat de llenties, que ens tornaran a prendre quan raons d’estat així ho reclamin.
S’ha jugat impunement amb la dignitat i el voler nacional. El poble ha callat, confús, desorientat, venut. Perquè no s’aixequés cap veu per la dignitat del nostre poble, s’han repartit totes les sobres del festí. Els nostres intel•lectuals han emmudit, posant-se a l’alçada de qualsevol jueu, de botiguer de cantonada. La nostra joventut, tret d’escasses excepcions, ha palesat el seu conformisme caduc i també una bona part d’ella, s’ha sumat a la baixa materialitat del moment. Avui les esquerres no tenen cap ideal elevat, humà, generós. Les seves joventuts tenen el mirar baix del bou, que pastura mansament a la cleda que se’ls ofereix. Han consentit la traïció nacional, sense una protesta, sense una revolta digna, amb totes les manifestacions de la senectut clàssica. L’Esquerra no té altre ideal que el seu predomini polític, que els càrrecs i els petits i inconfessables interessos. Catalunya per a l’Esquerra, és un botí a repartir. Les quatre barres de les seves banderes, res no signifiquen de noble i no representen altra cosa que aquell escut heràldic del senyor feudal: la fita possessòria. Tota la seva obra de govern es conclou en l’ideal d’aquest predomini permanent, sostingut pel més mediocre, grotesc i vergonyant dels feixismes, vergonya nostra d’avui, glavi al cor de la nostra Catalunya, terra tradicional de llibertat.
Les dretes catalanes no es mouen tampoc per ideals. Es mouen pel pànic del moment, prenyat d’inquietuds. Tampoc és l’ideal de Catalunya el que les fa moure. Actuen per un egoisme de classe, sense posar la defensa d’aquests interessos -que sempre és respectable i profundament democràtica la seva percepció- al costat de l’ideal de la pàtria. Les dretes han consentit també la traïció i l’han facilitada en lloc d’obstruir-la. Les dretes, fins avui, han estat, en la història de la nostra renaixença nacional, la traïció permanent a la llibertat nacional definitiva de la nostra terra. En aquest aspecte han marxat paral•lelament amb l’Esquerra. Millor dit: l’Esquerra els ha planejat millor el camí.
En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.
Fora del cercle de les activitats patriòtiques i nacionals, la nostra joventut es mou també vers la deriva d’una general i aguda decadència. Els nostres escriptors teatrals i literaris no surten de la general mediocritat. Els nostres joves poetes no tenen un crit de rebel•lia. La nostra aviació, tot just incipient, quasi no té alumnes ni deixebles. No hi ha esperit d’aventura, de gosadia, d’energia. Els nostres vaixells van comandats per gent que no és catalana, en les seves rutes marines. No tenim ànsia de l’inconegut, no sentim avidesa i inquietud pel misteri ignot. Som la generació madrilenya del vuit-cents. Portem la
meseta arrapada a l’ànima. Acceptem el més fàcil, el més còmode i el més assequible, sense trontollaments. Per això continuem sent esclaus. Per això hem suportat i suportem la vergonya que representa ésser representats, en el govern de Catalunya, per aquells que han traït la causa de la llibertat.
L’ideal de la joventut catalana present no és altre que el
dancing diumenger, l’esport, no com a mitjà ideal, sinó com a esplai plebeu i idolàtric. Tota l’aventura queda reduïda, com a espectadors parvulars de
Ámame esta noche. Som pobres d’esperit i la sang també la tenim de cloròtics. Doncs bé, al món passa alguna cosa. La política internacional es remou febrosament, inquietament sota de la superfície. L’horitzó està prenyat d’amenaces i l’esperit de la gent que representa alts interessos no s’assossega ni resta, de molt lluny, tranquil. Ah! Si sabéssim endinsar-nos en la incògnita! Si sabéssim comprendre tot el valor d’aquesta hora futura, terrible i venturosa alhora! Si ens atragués el més enllà! Si sabéssim aixecar la mirada!
Del costat d’Espanya, el baròmetre polític també baixa. No hi ha res definitiu en la vida dels homes i dels pobles. Si damunt del ferm d’aquest ideal noble i sant de la llibertat completa de Catalunya, sabéssim aixecar-nos a l’alçada de les circumstàncies, aportaríem l’esforç que és un deure, a la causa del nostre país i posaríem una mica més d’espiritualitat a la nostra vida. Tenint un ideal, tenim una gran arma. La nostra joventut no pot desoir la veu de la pròpia vida. “Sigues tu mateix. Tu i no altre” ha dit Emerson. Sols, a base d’aquesta singularització, hom pot fer bé a la resta. Siguem nosaltres mateixos, sigui Catalunya sola, ben bé ella mateixa, per l’enaltiment dels altres pobles de la terra. Sigui la nostra joventut ella mateixa i no una còpia o una identitat d’altre. Només així podrà col•laborar amb altres joventuts per la causa de la humanitat.
Joves de Catalunya! ¿És que consentireu que la nostra pàtria sigui un cementiri permanent, on s’hi colguin tots els valors morals i espirituals de la nostra terra? ¿És que voleu que Catalunya continuï sent una cleda infamant? ¿Cap ideal no ha de presidir la vostra ascensió? ¿Ni un estel que us orienti en aquesta nit difusa? Poseu la flor de la més gran il•lusió a l’alçada dels vostre ulls. Viure sense una gran il•lusió, sense ideals, no val la pena de viure.
Amunt els cors! Joves de Catalunya. Vosaltres els joves, els adolescents gairebé, els qui teniu l’ànima pura, on la malvestat humana no hi ha fet estralls. Aixequeu els cors i, com un calze, oferiu-lo a la santa i noble causa de la llibertat de la terra!
* * *
Una campanya a favor de la intervenció de la nostra joventut a la vida política, cultural i patriòtica de la nostra terra, és absolutament i urgentment necessària. En diem intervenció, no col•laboració. Volem dir determinar una nova i vertadera vida. No volem dir perllongar el somni letàrgic d’ara, fer perdurable l’atonia d’avui, fer cròniques la inèrcia, l’absència idealista, l’utilitarisme indigne. La joventut d’avui ha de sortir a la palestra per l’honor i per la dignitat de la raça. Les joventuts afiliades a Nosaltres Sols! han d’ocupar l’avançada en aquesta marxa sobre la Catalunya que agonitza. La nostra feina és feina d’iconoclastes. Respectem el passat; però no el seguim. Tot una època s’ha acabat a Catalunya i s’obre damunt del nostre cel, la claror diàfana de la nova albada. Que cadascú dels nostres joves patriotes ocupi el seu lloc, i s’hi faci ferm. La nostra feina és en el silenci, en l’absolut silenci. La nostra tàctica, la intervenció discreta. El nostre mot d’ordre: no recular. La nostra condició moral: la voluntat.
Ve a tomb una admirable ordre del dia de Napoleó, a propòsit d’un granader que, davant de la retirada de les tropes imperials, es va suïcidar de pena: “Saint-Cloud, 22 floreal, any X. –El Primer Cònsol ordena que es publiqui a l’ordre de la Guàrdia: que un soldat deu saber vèncer la melangia, que hi ha tant de valor a saber sofrir amb constància les penes de l’ànima, que restar immoble sota la metralla d’una bateria. Abandonar-se sense resistir, matar-se per sostreure-s’hi, és abandonar el camp de batalla abans d’haver vençut”.
Ja ho saben els nostres estimats amics patriotes -ja ho sabeu, germans de l’Havana, que us abandoneu enmig de les grans dificultats de la batalla- ja ho sabeu, patriotes tots, i de tot arreu: no abandonarem la nostra bandera, no recularem. Ara és l’hora de multiplicar-nos i preparar-nos per a l’assalt final. En el futur ens espera la nostra victòria. Tinguem fe. “
Senyor Ministre” –diu un dels més perfectes personatges de
Poil Civil de Tristan Bernard–,
un dia vindrà que amenaces de pau s’assenyalaran a l’horitzó. Nosaltres no estarem a punt.” En aquesta batalla en pro d’un idealisme nacional, els patriotes separatistes hi hem d’ocupar el primer lloc. Tot el que és nacional, és nostre. Podem repetir com altres nacionalistes afirmen. No! No tot és podrit en aquesta Dinamarca mediterrània nostra. Tenim fe en la joventut que puja, creiem en les noves generacions d’adolescents que s’allisten sota les banderes de la pàtria. Són una esperança! Malmetre-les, seria un crim contra la pàtria i contra la humanitat. Per la pàtria sigueu, oh joves de Catalunya! Ardits, esperançats. Que us mogui una gran fe. Que la vostra sang xarboti per una gran inquietud. Que tots vosaltres vibreu pel gran i noble ideal de Catalunya lliure i independent; al servei de la llibertat de tots els homes i de tots els pobles.
No cantem més “Els Segadors”, que avui ja són un
Rèquiem. Cantem-lo, emplenats de joia, quan el primer jove aviador es llanci a l’inconegut del firmament. Saludem, llavors, amb el nostre himne nacional, el primer Roland Garros de la nostra Catalunya, en marxa a la llibertat definitiva. Descobrim-nos davant de la tomba del primer soldat inconegut, mort per la pàtria. Llavors, sí, cantem Els Segadors. Llavors voldrà dir que hem trencat les pròpies cadenes i les cadenes amb què l’enemic ens té subjugats.
Joventut! Tu ets l’esperança i ets la llibertat!
Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)
