dissabte, de juliol 15, 2006

Clarors d'alba

La rella ha remogut la terra erma i els sembradors llancen la llavor redemptora.

Lentament es va fent el camí.

I ara un, ara l’altre, van sumant-se els patriotes a l’exèrcit alliberador.

La paraula ja s’ha dit: acció, no precipitació. Fermesa i esperança, que tota cosa és difícil en començar-la.

Anem avançant en la via santa, inexorablement victoriosa.

En el silenci el nostre fervor aixecarà onades. Heu capit la immensa valor revolucionària que tenia cada un de vosaltres, patriotes?

Doncs que cada un faci el que li pertany.

Ara la responsabilitat de la sort de la Pàtria és de cada un de nosaltres.

Cada un la seva feina; cada un ferm en el seu lloc.

No cal impacientar-se; massa que vagarà exercir la màxima energia.

Hem obtingut ja una victòria.

Hem esborrat unes paraules inútils: «El catalanisme que mai ha treballat a l’ombra.»

En la quietud i en el silenci, sota el parpelleig de l’estelada farem la nostra obra.

I un dia vindrà que les nostres ànimes esguardaran ansioses els raigs rogencs de l’albada.

Aquell dia donarem l’adéu-siau a una pila de coses en les quals Catalunya s’ha intoxicat.

Dia gloriós en què els patriotes ens llevarem les gorres militars i caurem de genolls en albirar a les muntanyes el flameig de la primera foguera i el primer terròs xop de sang!

Trencarem un empatx de «seny»; però Catalunya serà Catalunya per sempre.

Amunt els cors, joves legionaris de l’eterna Catalunya!


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

Demà

Nosaltres som la terra. I la volem, la mare,
Ben nostra... ¡per a nosaltres, de la muntanya al pla!
–Prudents! Som la canalla. Som els esclaus encara,
Però tenim un dia –el nostre– el de demà.

(D. Ruiz. El dia dels homes de fang)


Sí. El demà serà nostre. Nostres són l’ahir i avui mateix. Que riguin! Que es mofin! Que blasmin! Els que vinculin l’obra total de la redempció amb els discursos i amb les polèmiques erudites i assenyades. Una paraula resumeix totalment les seves actuacions patriòtiques: Política.

Una altra paraula defineix la nostra: Sacrifici.

Heus aquí, catalans fidels a la Pàtria, les divises ben clares i ben concretes. La política no obstant, ha vingut ratificant els camins fressats pel sacrifici. Estat Català, denominació política a la fi, segellarà al final l’anonimat heroica. Hi ha sector que cada dia guanya una bandera o un casinet de barriada. Perfectament, perquè abans aquesta bandera ha estat nostra. Un dia vindrà que la pròpia bandera esdevindrà triomfant i la passejaran triomfants uns cavallers honorables de la futura Legió d’Honor de Sant Jordi. Seran els polítics. Però la política a Catalunya, com a tots els pobles de la terra, s’escriu al marge de la història. La política no ha fet triomfar ni una nació esclava, ni una classe social. Quan se’ns acosti prop nostre una vocació política, traguem-nos el barret i acomiadem-nos atentament, com un home fa en deixar pietosament un cadàver a la darrera estada. La política és un militarisme civil. I com ell, és necessari a mitges. Abans que Talleyrand o Thiers o Napoleó Bonaparte, Camil Desmoulins cantant «La Marsellesa» vers el patíbul,

Abans de Collins o Griffith –si a Irlanda són possibles els polítics– Sir Roger Casemend zigzaguejant el cos inert de la forca estant. Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: «La nostra arma és el nostre propi dolor.»

El mèrit que reconeixem a Prat de la Riba, és el seu treball silenciós en l’esforç de la renaixença nacional. En canvi, la seva política ha fallit; com falliran també totes les orientacions que dimanin de la seva orientació política.

Els utopistes primer, els idealistes i els somniadors després, són l’avanguarda dels exèrcits alliberadors. Inútil assenyalar camins a seguir. Els homes de la terra, els fills de la terra, no seguiran altre camí que el que dicta la veu de la sang. Serà acomplert el fet inexorable. Ni es detura l’aigua del riu enmig del temporal, ni es mata l’olivera serrant-la prop d’arrel. Un dia qualsevol vindrà que l’aigua correrà tranquil•la i juganera, i sota la blavor del cel, al caire del marge, el vent fimbrejarà un rebrot d’olivera recent florit: l’esperit pur dels patriotes radicals és l’esperit que està en més pregon contacte amb la naturalesa.

És un esperit pur i senzill, perquè té el do de la natural efusió. Surt dels cercles centrals de la unitat circumferèncica. Tot l’altre són les darreres vibracions. Són notes marginals al fet viu i palpitant de l’alliberació. Per això la política catalana ha hagut de caminar pel camí fressat pels apolítics. D’una a una ha anat ratificant les posicions.

La Lliga Regionalista, tot fent un maquiavèl·lic retrocés, ha hagut –per altra banda– de llançar al camp de la reivindicació nacional tot el gros del seu exèrcit per privar que les posicions les ocupessin els iconoclastes. Serà endebades. Un sol patriota pot llançar en un magne gest heroic totes les combinacions per terra.

Per això diem que el demà serà nostre, com ho era l’ahir, com per això tots els sectors nacionalistes han d’anar agafant les banderes que nosaltres deixem per un més enllà.


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

Som revolucionaris

“Al llavi una flor,
i l’espasa ferma”



Sí. La nostra tasca la creiem fondament revolucionària. Tasca revolucionària en el nexe intern del nacionalisme català. Tasca revolucionària en el sentit d’agressió a l’Estat enemic. Queia damunt els rengles catalanistes l’obra malsana de la perversió política. Els patriotes catalans o eren uns escollits esdevinguts buròcrates, o eren uns homes de bona fe en els quals pesava el castrament. D’aquests rengles radicals del nacionalisme sorgí el crit de revolta. Avui hem guanyat ja una victòria. Hom no troba un patriota que de bona fe cregui en l’eficàcia electoral. I molt reneguen del temps perdut sota les ombres enigmàtiques de les «corbes» que suggeria la farsa política. Una divisa clara i concreta s’escriu a l’ànima de cada patriota: la nacionalització i l’acció directa.

Reconeixem –nosaltres més que ningú– que la tasca de nacionalització a fer és immensa. Però això no vol dir que ens haguem de reduir a aquesta feina solament o fer aquesta i dedicar-nos alhora a feines electorals. Som partidaris de catalanitzar el nostre poble; però també de preparar el nostre poble per a les batalles definitives. Al marge d’aquesta obra de preparació, acceptem totes les variants de matisació política o social o de tasca que reintegri la raça a son ésser veritable.

Mentre la política evolucionava ben desimboltament, els elements catalanistes radicals fèiem la nostra obra catalanitzadora. Mentrestant, nosaltres abominàvem d’aquelles elucubracions que ofegaven el veritable patriotisme i refermàvem la nostra fe que sols una bandera integralment nacionalista i una solució radical eren possibles en el plet de la nostra reivindicació nacional. Tard o d’hora, la política evolutiva –millor dit, oportunista– ha fallit. I en fallir aquesta política, era ben evident que nosaltres havíem de prendre la paraula. Precisament si algun retret es pot fer al nucli radical del Catalanisme és que creient com creiem en la ineficàcia dels evolutius, el nostre deure era iniciar amb temps la feina que tot just ara comencem. Per això el primer obstacle que trobàvem era trencar aquesta tradició de senectut que occia la joventut catalana i donar al nostre moviment una matisació –interna i externa– que estigués completament d’acord amb l’acció revolucionària que s’anava a emprendre.

I aquesta és la nostra propaganda que fem i creiem que hem de continuar mentre ens sia possible. Massa que arribaran les hores silencioses i el treball obscur. Aixà ho sabem per endavant, i encara que nosaltres –alguns, poc o molt, hem caminat pel camí del sacrifici– siguem un xic neòfits en la feina nova, ens sobren els bons consells dels que no tenint fe en l’eficàcia del sacrifici i, cosa que és pitjor, no veient-se amb cor de sobrepassar-lo, pertorben una acció patriòtica que al cap i a la fi els primers de tocar-ne les desagradables conseqüències serem nosaltres.

Nosaltres creiem que cap nou diputat nacionalista català dirà res més que ço que el nostre Macià ha dit ja al Congrés de Madrid. No obstant això, hi ha patriotes que els costa abandonar els estris electorals. Això ens és ben comprensible, perquè en els nuclis catalanistes hi ha homes que han seguit una carrera civil i no la deixaran penjada a la figuera per un vaitot revolucionari. Això sí que és el que nosaltres creiem extemporani i inadaptat a l’estat actual del nacionalisme. Això de fiar-se novament de l’èxit de nous debats parlamentaris sobre el plet català, sí que ho considerem ineficaç. La cara de sorge no la fem nosaltres. La cara de sorge la farà l’home que com un nou O’Donnell s’asseurà als escons representatius de la perifèria espanyola.

Cada dia que passa, refermem més la nostra fe en la feina d’organització que venim realitzant. El nostre revolucionarisme ni s’acaba en pures manifestacions externes, ni és una pretensió absurda d’un monstruós dinamisme.

Som revolucionaris senzills, sense intencions pregones. L’arnor a la llibertat de la Pàtria ens mena per aquest camí. Aspirem donar la batalla a l’enemic, com tots els pobles en guerra donen les batalles; però sabem també que abans d’arribar a les grosses batalles potser caurem abans per les cantonades. L’enemic és possible que hagi canviat de tàctica. Ara deixa fer. I nosaltres som partidaris de fer les coses evitant tots els obstacles possibles. Les hores angunioses de lluita cruenta i despietada arribaran inevitablement. Quan les nostres testes s’esclafin pels empedrats o caiguin pels camps, dessota la blavor del nostre cel, ens pensem que la nostra faç no serà precisament semblant el rictus sever d’un sergent de caserna espanyola.

Els nostres amables compatricis –gramàtics, geògrafs, polítics, amb to doctoral i enciclopèdic– ja ens faran la maqueta llavors.


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

Els herois

Herois de 1714! Al fossar de les Moreres, hi són soterrades les cendres dels darrers herois de la Pàtria.

La Pàtria Catalana, de llavors ençà no ha tingut més herois no ha tingut més màrtirs -podríem dir que no ha tingut més homes- que per sa alliberació així es duguessin.

Damunt les seves cendres trepida la Ciutat, el cap de la terra irredenta.

Catalunya treballa, Catalunya és rica; però Catalunya en dos-cents anys no ha tingut herois per a sa dignitat civil.

On és la joventut heroica de Catalunya? No n’hi ha. No hi ha joventut heroica, perquè no hi ha hagut homes que li assenyalessin el camí. A Catalunya sols hi ha polítics.

Uns politics que han escrit per cas:

L’exemple dels catalans de 1714, l’hem de venerar amb patriòtica devoció; però no l’hem de seguir. És la Pau i no la violència que fa grans els pobles.

Com si quan Catalunya serà, no es deurà a la sang generosament vessada, que haurà reflorit en la reconquesta espiritual de la terra i reflorirà -no en tenim cap dubte- en la reconquesta material.

Com si els polítics que això escriuen no arribessin a ésser també per l’esforç anònim i generós dels que creuen en l’eficàcia del sacrifici.

I com si totes les coses de la terra no es deguessin al doler, no haguessin de passar per un dolor heroic abans d’arribar a la plenitud de sa perfecció.

Però a Catalunya, hem dit que sols s’imposaven els politics.

I les joventuts d’esquerra han copiat també la faisó de les de dreta.

S’ha censurat l’escola de la Lliga i no s’ha sabut crear l’escola de l’acció recta, l’escola veritablement extremista.

Perquè els nostres joves polítics ja saben prou bé que no han d’acomplir el deure que l’ideal els imposa.

I així hi ha joventuts que mengen i es passen la vida en la mansuetud d’un bou.

Doncs bé, jo us demano a vosaltres, joves nacionalistes radicals, que sigueu heroics, una sola vegada, per Catalunya; us demana que blasmeu de la política, que foragiteu la política. Vosaltres ja sabeu que Catalunya no serà salvada per la política, com sabeu que la política no ha salvat cap ideal social ni patriòtic i per tant no ha salvat cap poble de la terra en lluita nacionalista.


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)

divendres, de juliol 14, 2006

Espanya i les joventuts catalanes

El juny de 1928, en plena dictadura espanyola, Francesc Cambó Batlle publicà a la “Revue Bleue”, un article molt interessant titulat La réalité hispanique, en el qual refutava unes apreciacions d’Antoni Rovira Virgili referents a la necessitat que tenia Catalunya d’orientar vers el Mediterrani i l’Orient la seva política. Les conclusions del Sr. Rovira Virgili eren aquestes: "Catalunya, per raons de recíproca conveniència, pot establir un lligam federalista amb Espanya. Però aquest no pot ésser imposat per raons de naturalesa i geogràfiques. Car demostren, ben al contrari, que l’ideal de Catalunya seria entrar en una gran confederació llatina i mediterrània on conservés plenament la seva personalitat".

En aquestes objeccions, el Sr. Cambó, en el seu article esmentat, responia amb arguments històrics. Segons Cambó, una de les equivocacions més lamentables de la diplomàcia catalana fou de tombar-se d’esquena a les terres peninsulars, talment fou la política de Jaume I el Conqueridor i portar l’expansió catalana vers les terres mediterrànies. Creia el Sr. Cambó que, malgrat les diferències profundes entre Castella i Catalunya, diferències que també existien entre Euskadi i Portugal, i entre aquest i Castella, diferències essencials entre aquests agrupaments ètnics, no destrueix el fet d’una unitat geogràfica, la valor política de la qual ha augmentat en el decurs de molts segles d’unitat històrica. El Sr. Cambó resumia el seu article tot retraient aquesta absència, que qualificava de lamentable, de la política catalana, dintre de la política peninsular.

Ens sembla que no costaria gaire de recollir, en els fets històrics dels períodes en què Catalunya ha romàs sotmesa, per la força, a la política de Castella i que ha hagut de conviure amb ella trossos d’història comuna per trobar-hi tots els símptomes de la rebel•lió permanent entre l’esperit català i l’esperit de Castella.

Davant de la monarquia austríaca a Espanya, l’esperit català es mantingué en completa tibantor amb el govern espanyol, malgrat que la política religiosa de la monarquia pogués ésser acceptada per Catalunya.

Abats de Poblet, la influència dels quals en la política catalana fou per molt de temps molt forta, tingueren ja en aquella època lluites acarnissades amb el poder de Madrid. Més que una convivència geogràfica i política, la convivència de Catalunya amb l’Espanya de la monarquia austríaca fou una convivència religiosa.

La monarquia borbònica, advinguda amb menys arrels tradicionals i potser menys comprensiva de les diferenciacions de les nacionalitats de les terres hispàniques, féu pujar a la superfície la discòrdia permanent dels dos esperits i portà la resistència assimilista de Catalunya a les masses populars. Fets que es poden resumir en els de 1640 i 1714.

Quan la invasió francesa, cal jutjar l’aportació dels catalans al costat de les tropes espanyoles, contra les forces dels generals de Napoleó, pels mateixos motius que durant la monarquia austríaca, a Espanya feien semblar uns mateixos catalans i espanyols: un idèntic esperit religiós. No podríem dir una mateixa concepció religiosa, car si repasséssim els llibres dels nostres teòlegs i tomistes d’aquella època no gaire brillant, hi trobaríem també elements notables que es diferenciarien dels escriptors, religiosos castellans.

Les proclames i les sàtires contra l’invasor francès, a les quals els catalans anomenen “pàtria” a Espanya, no signifiquen altra valor que la de la més completa desnacionalització en què estaven sumits els nostres avantpassats en aquell període gris de la nostra història. Mossèn Jacint Verdaguer, també ens ha parlat d’Espanya, en un llenguatge imprecís que es contradiu amb les seves poesies patriòtiques més abrandades.

La realitat històrica d’Espanya envers Catalunya ha estat sempre aquesta: o assimilar-se o la guerra. Si Catalunya vol seguir els camins infinits de la seva eternitat, no pot mirar Espanya amb altres ulls que els d’un enemic. No diem ni mirar Espanya. Diem esguardar-la sempre amb ulls de temença. En tot això altre, val més girar-nos-hi d’esquena.

I tampoc no diem girar-nos d’esquena, en el sentit de rancor i de menyspreu.

Els sentiments deslliuradors de la pròpia pàtria no estan mai en pugna, a cops ben al contrari, amb ideals humaníssims de fraternitat. Ho diem en el més estricte sentit polític. Aquesta força que el Sr. Cambó creu que trau en la Catalunya metròpoli de les terres ibèriques i que és imprescindible per a accions exteriors, seria una força insòlita, purament fictícia i que fallaria en els moments en què precisament Catalunya en tingués més necessitat per a les seves expansions exteriors.

La fortalesa bàsica de Catalunya, l’han de construir els catalans mateixos, sense ingerències ni suports estranys a la nostra essencialitat nacional: Nosaltres Sols, Nosaltres mateixos!

Si donem un cop d’ull a la política contemporània, veurem, com han anat fallant totes les temptatives catalanes de reconciliació amb Espanya.

Els trenta anys de política catalanista evolutiva, duta quasi exclusivament pels homes de la "Lliga Regionalista", avui "Lliga Catalana", fallaren completament durant els temps de la monarquia, malgrat haver-la apuntalada aquests homes en els seus moments més difícils. La monarquia no respectà res de Catalunya i li tragué, finalment, allò que després de molts esforços pogué aconseguir: la Mancomunitat de Catalunya.

Del canvi de règim espanyol als nostres dies, veurem com els homes de la República [espanyola] s’apressaven, al cap de dos dies de proclamada per Macià la República Catalana, venir a Barcelona a fer-la desaparèixer, malgrat els convenis contrets amb els catalans, a les Juntes revolucionàries d’avant-República.

L’Estatut és una ombra del que s’havia promès a Catalunya, com el mínim de les seves reivindicacions. I no obstant, l’Estatut que elaborà Catalunya, ja disminuït de si, en vistes a llimar possibles oposicions espanyoles, fou encara retardat i trossejat, essent tasca àrdua i difícil, per no dir impossible, posar-lo en marxa. Les dificultats d’aquesta marxa de reconstrucció d’aquest feble règim econòmic seran augmentades pels obstacles que sorgiran indefectiblement per part del poder espanyol.

Té l’Estatut encara un altre aspecte. L’Estatut és el narcòtic, és la letargia de tota vibració nacional. El 14 d’abril podia ésser un dia de grans possibilitats catalanes i avui ens és una trista data. El pensament català es deixà subornar a la visió espanyola de la nostra autonomia. I ha estat Espanya la que ha especulat del moment únic i oportú, no nosaltres els catalans. Creure conquestes del catalanisme el que uns Guàrdies d’Assalt parlin en català, és una cosa idiota. Donar a entendre al poble que l’Estatut és un avenç innegable per al reconeixement de la personalitat, sols ho poden fer els polítics que per perdurar essent-ho els cal allunyar tota possibilitat violenta i de sacrifici.

Les dretes espanyoles s’han mantingut en la seva actitud rectilínia, inflexible, tradicionalment espanyola, de franca oposició. Les esquerres han jugat amb Catalunya el paper de bons amics. En la seva sinceritat, no s’hi pot creure. Si realment aquestes esquerres haguessin estat liberals, el dia 14 d’abril hagueren estat d’acord que Catalunya recobrés plenament la seva llibertat nacional. El seu deure era fer justícia a Catalunya.

Fem apel•lació als sentiments patriòtics de la joventut catalana, perquè s’iniciï, a Catalunya, un nou i vertader renaixement nacional. Que la joventut tingui un pensament catalanista íntegre, en la tasca de reconstrucció interior. Deixar el parlamentarisme espanyol, que definitiva col•laboració és deixar aquests partits catalans que van sostenint un estat que sistemàticament no ha fet justícia a Catalunya, plantejar la nostra qüestió nacional en els seus termes vertaders i reals: lluita contra l’estat que reté la nostra completa llibertat i la nostra sobirania. Que els doctrinarismes socials no s’oblidi, per causa de la nostra defensa nacional, que no s’abandoni aquesta pels postulats d’estament copiats d’inspiració jueva i fermentats en altres països, inaplicables, exòtics a la psicologia catalana. Aquí a Catalunya, la joventut sentirà també les estrebades de la formidable reacció feixista que s’aixeca en tots els estats.

Segons Keyserling, tal com Sainte-Beuve, cal esperar tot el temps per influir damunt d’ell. Vaga reacció de feixisme, d’estatisme, de racisme, d’antiindividualisme, antiespiritualisme. Tot això passarà. Recollim-ne ara el que sigui aprofitable per al nostre enfortiment nacional.

Ja que Paul Valery confessa que els pobles no s’han pogut deslligar de les tradicions i que aquesta ona racista n’és una prova de la seva eternitat immoridora. Nodrim la pàtria amb la nostra pròpia sava, del seu propi pensament, de la seva pròpia política i àdhuc de la seva pròpia economia. Siguem racistes d’una pàtria democràtica, ja que la nostra tradició ho és, d’essencialment democràtica. Que el nostre racisme sigui nacionalisme integral. Íntegre en la reconstrucció interior. Íntegre, complet en la reivindicació nacional duta a l’exterior.

Hem dit que les joventuts europees s’aixecaven al crit de “La pàtria en perill!”. Si la joventut catalana vol participar en aquesta revolució vital, en aquest ressorgiment d’energies nacionals i no vol morir en l’atuïment i en la depauperació present. Si la joventut catalana no es vol sumir en l’enviliment i en l’esclavatge, en la indignitat i en el deshonor. Si vol sentir els batecs vibrants de l’hora que passa, ha de sumar-se al nostre crit: “Nosaltres Sols!”

Perquè ella reviurà sota els plecs d’aquesta bandera nostra o no. Però sí que li caldrà forçosament emprar la nostra doctrina.


Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

Recorda, català, que...

Un Estat no pot, en realitat, interpretar cap ample sentiment de llibertat poítica, mentre que al seu interior romanguin nacionalitats sotmeses al seu domini i sobirania.

Cap partit d'un poble sotmès a un estat plurinacional no pot, lògicament, titular-se nacionalista, si no representa una acció insurgent que s'oposi al domini i sobirania d'aquell Estat.

L'Estat pot rendir el màxim de justícia i d'equitat només quan constitueix el poder -legislatiu i moderador- de la sobirania d'un ambient geogràfic homogeni; d'un poble amb unitat històrica, lingüística i psicològica; d'una Pàtria natural definida. En resum: d'una nació.

Per tant, el nacionalisme, en la seva forma integral, és la plasmació de la justícia i de l'equitat. Representa el més ample sentiment de llibertat política en afirmar que cada nació ha de tenir el dret de crear-se el seu estat, sintetitzador dels seus sentiments i dels seus interessos.

No hi ha federalisme sense una hegemonia. No hi pot haver autonomia sense un centralisme estatal. Per això no som autonomistes ni federalistes. Àdhuc, estem en contra d'aquestes fórmules pròpies de l'imperialisme caute. Som nacionalistes en la seva forma incorrumpuda. Volem la llibertat nacional, estatal i econòmica de Catalunya. Volem que els catalans disposin, sense limitacions, dels seus destins com a homes i com a poble. Volem, en concret, la República Catalana lliure, dintre del concert de les nacions civilitzades del món.



Daniel Cardona Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

Apel·lació a la joventut

Joves! Enmig de les ruïnes sota les quals està soterrat l’esperit de Catalunya, essencialment nacional i audaciosament creador, vosaltres sou la branca florida que, per damunt de la paret, surt com una bandera blanca, que anuncia la primavera que s’atansa. Al vostre entorn, tot és una immensa runa. Tot ha caigut amb estrèpit, perquè l’ideal dels catalans no tenia la consistència d’una gran valor moral. Era una nau sense vela. Una cabana sense llar. Un riu sense aigua. La generació d’ahir va parir un ideal sense fe. Per això avui, en girar els ulls al vostre voltant, sols veieu prestigis ensorrats, pretesos valors caiguts i la dignitat col•lectiva estenallada a terra. Us envolta una generació caduca, una generació derrotada, una generació vil. Sou presoners de l’exèrcit de la traïció. Sou fills d’una generació sense honor. Sou els hereus d’una generació covarda. No us envolta el silenci de la gestació pregona. Us envolta la quietud dels sepulcres. Res no tremeix a Catalunya, ara. Ni un crit, ni una veu, ni el que és immensament més trist: ni un plor de coratge!

Que la vostra mirada inexperta esdevingui dura i inflexible. Tingueu el primer valor de guaitar. Veieu? Catalunya, la nostra pàtria, la nostra única pàtria, immòbil era en la marxa de la perdurable eternitat. Catalunya esclava, sotmesa i subjugada encara. Els covards, sense altra finalitat enlairada que l’utilitarisme immediat, els “gangsters” de la nostra terra diuen al poble que ja té llibertat. Quan en realitat, estem més subjugats avui que abans que a Espanya es realitzés el canvi de règim. Abans la dominació era clara, brutalment sincera. Ara, els catalans romanen en l’esclavatge, embrutits sota el pes d’unes cadenes de roses. Car ara som esclavos de la justicia, d’una justícia que és una farsa i que, per tant, no s’ha fet. Abans, teníem els muscles subjectats. Ara, joventut catalana, hi tenim l’ànima. L’ànima ja no és nostra. Els nostres polítics i els nostres homes representatius, de quasi tots els partits catalans, se l’han venuda sacrílegament pel trist plat de llenties, que ens tornaran a prendre quan raons d’estat així ho reclamin.

S’ha jugat impunement amb la dignitat i el voler nacional. El poble ha callat, confús, desorientat, venut. Perquè no s’aixequés cap veu per la dignitat del nostre poble, s’han repartit totes les sobres del festí. Els nostres intel•lectuals han emmudit, posant-se a l’alçada de qualsevol jueu, de botiguer de cantonada. La nostra joventut, tret d’escasses excepcions, ha palesat el seu conformisme caduc i també una bona part d’ella, s’ha sumat a la baixa materialitat del moment. Avui les esquerres no tenen cap ideal elevat, humà, generós. Les seves joventuts tenen el mirar baix del bou, que pastura mansament a la cleda que se’ls ofereix. Han consentit la traïció nacional, sense una protesta, sense una revolta digna, amb totes les manifestacions de la senectut clàssica. L’Esquerra no té altre ideal que el seu predomini polític, que els càrrecs i els petits i inconfessables interessos. Catalunya per a l’Esquerra, és un botí a repartir. Les quatre barres de les seves banderes, res no signifiquen de noble i no representen altra cosa que aquell escut heràldic del senyor feudal: la fita possessòria. Tota la seva obra de govern es conclou en l’ideal d’aquest predomini permanent, sostingut pel més mediocre, grotesc i vergonyant dels feixismes, vergonya nostra d’avui, glavi al cor de la nostra Catalunya, terra tradicional de llibertat.

Les dretes catalanes no es mouen tampoc per ideals. Es mouen pel pànic del moment, prenyat d’inquietuds. Tampoc és l’ideal de Catalunya el que les fa moure. Actuen per un egoisme de classe, sense posar la defensa d’aquests interessos -que sempre és respectable i profundament democràtica la seva percepció- al costat de l’ideal de la pàtria. Les dretes han consentit també la traïció i l’han facilitada en lloc d’obstruir-la. Les dretes, fins avui, han estat, en la història de la nostra renaixença nacional, la traïció permanent a la llibertat nacional definitiva de la nostra terra. En aquest aspecte han marxat paral•lelament amb l’Esquerra. Millor dit: l’Esquerra els ha planejat millor el camí.

En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.

Fora del cercle de les activitats patriòtiques i nacionals, la nostra joventut es mou també vers la deriva d’una general i aguda decadència. Els nostres escriptors teatrals i literaris no surten de la general mediocritat. Els nostres joves poetes no tenen un crit de rebel•lia. La nostra aviació, tot just incipient, quasi no té alumnes ni deixebles. No hi ha esperit d’aventura, de gosadia, d’energia. Els nostres vaixells van comandats per gent que no és catalana, en les seves rutes marines. No tenim ànsia de l’inconegut, no sentim avidesa i inquietud pel misteri ignot. Som la generació madrilenya del vuit-cents. Portem la meseta arrapada a l’ànima. Acceptem el més fàcil, el més còmode i el més assequible, sense trontollaments. Per això continuem sent esclaus. Per això hem suportat i suportem la vergonya que representa ésser representats, en el govern de Catalunya, per aquells que han traït la causa de la llibertat.

L’ideal de la joventut catalana present no és altre que el dancing diumenger, l’esport, no com a mitjà ideal, sinó com a esplai plebeu i idolàtric. Tota l’aventura queda reduïda, com a espectadors parvulars de Ámame esta noche. Som pobres d’esperit i la sang també la tenim de cloròtics. Doncs bé, al món passa alguna cosa. La política internacional es remou febrosament, inquietament sota de la superfície. L’horitzó està prenyat d’amenaces i l’esperit de la gent que representa alts interessos no s’assossega ni resta, de molt lluny, tranquil. Ah! Si sabéssim endinsar-nos en la incògnita! Si sabéssim comprendre tot el valor d’aquesta hora futura, terrible i venturosa alhora! Si ens atragués el més enllà! Si sabéssim aixecar la mirada!

Del costat d’Espanya, el baròmetre polític també baixa. No hi ha res definitiu en la vida dels homes i dels pobles. Si damunt del ferm d’aquest ideal noble i sant de la llibertat completa de Catalunya, sabéssim aixecar-nos a l’alçada de les circumstàncies, aportaríem l’esforç que és un deure, a la causa del nostre país i posaríem una mica més d’espiritualitat a la nostra vida. Tenint un ideal, tenim una gran arma. La nostra joventut no pot desoir la veu de la pròpia vida. “Sigues tu mateix. Tu i no altre” ha dit Emerson. Sols, a base d’aquesta singularització, hom pot fer bé a la resta. Siguem nosaltres mateixos, sigui Catalunya sola, ben bé ella mateixa, per l’enaltiment dels altres pobles de la terra. Sigui la nostra joventut ella mateixa i no una còpia o una identitat d’altre. Només així podrà col•laborar amb altres joventuts per la causa de la humanitat.

Joves de Catalunya! ¿És que consentireu que la nostra pàtria sigui un cementiri permanent, on s’hi colguin tots els valors morals i espirituals de la nostra terra? ¿És que voleu que Catalunya continuï sent una cleda infamant? ¿Cap ideal no ha de presidir la vostra ascensió? ¿Ni un estel que us orienti en aquesta nit difusa? Poseu la flor de la més gran il•lusió a l’alçada dels vostre ulls. Viure sense una gran il•lusió, sense ideals, no val la pena de viure.

Amunt els cors! Joves de Catalunya. Vosaltres els joves, els adolescents gairebé, els qui teniu l’ànima pura, on la malvestat humana no hi ha fet estralls. Aixequeu els cors i, com un calze, oferiu-lo a la santa i noble causa de la llibertat de la terra!


* * *

Una campanya a favor de la intervenció de la nostra joventut a la vida política, cultural i patriòtica de la nostra terra, és absolutament i urgentment necessària. En diem intervenció, no col•laboració. Volem dir determinar una nova i vertadera vida. No volem dir perllongar el somni letàrgic d’ara, fer perdurable l’atonia d’avui, fer cròniques la inèrcia, l’absència idealista, l’utilitarisme indigne. La joventut d’avui ha de sortir a la palestra per l’honor i per la dignitat de la raça. Les joventuts afiliades a Nosaltres Sols! han d’ocupar l’avançada en aquesta marxa sobre la Catalunya que agonitza. La nostra feina és feina d’iconoclastes. Respectem el passat; però no el seguim. Tot una època s’ha acabat a Catalunya i s’obre damunt del nostre cel, la claror diàfana de la nova albada. Que cadascú dels nostres joves patriotes ocupi el seu lloc, i s’hi faci ferm. La nostra feina és en el silenci, en l’absolut silenci. La nostra tàctica, la intervenció discreta. El nostre mot d’ordre: no recular. La nostra condició moral: la voluntat.

Ve a tomb una admirable ordre del dia de Napoleó, a propòsit d’un granader que, davant de la retirada de les tropes imperials, es va suïcidar de pena: “Saint-Cloud, 22 floreal, any X. –El Primer Cònsol ordena que es publiqui a l’ordre de la Guàrdia: que un soldat deu saber vèncer la melangia, que hi ha tant de valor a saber sofrir amb constància les penes de l’ànima, que restar immoble sota la metralla d’una bateria. Abandonar-se sense resistir, matar-se per sostreure-s’hi, és abandonar el camp de batalla abans d’haver vençut”.

Ja ho saben els nostres estimats amics patriotes -ja ho sabeu, germans de l’Havana, que us abandoneu enmig de les grans dificultats de la batalla- ja ho sabeu, patriotes tots, i de tot arreu: no abandonarem la nostra bandera, no recularem. Ara és l’hora de multiplicar-nos i preparar-nos per a l’assalt final. En el futur ens espera la nostra victòria. Tinguem fe. “Senyor Ministre” –diu un dels més perfectes personatges de Poil Civil de Tristan Bernard–, un dia vindrà que amenaces de pau s’assenyalaran a l’horitzó. Nosaltres no estarem a punt.” En aquesta batalla en pro d’un idealisme nacional, els patriotes separatistes hi hem d’ocupar el primer lloc. Tot el que és nacional, és nostre. Podem repetir com altres nacionalistes afirmen. No! No tot és podrit en aquesta Dinamarca mediterrània nostra. Tenim fe en la joventut que puja, creiem en les noves generacions d’adolescents que s’allisten sota les banderes de la pàtria. Són una esperança! Malmetre-les, seria un crim contra la pàtria i contra la humanitat. Per la pàtria sigueu, oh joves de Catalunya! Ardits, esperançats. Que us mogui una gran fe. Que la vostra sang xarboti per una gran inquietud. Que tots vosaltres vibreu pel gran i noble ideal de Catalunya lliure i independent; al servei de la llibertat de tots els homes i de tots els pobles.

No cantem més “Els Segadors”, que avui ja són un Rèquiem. Cantem-lo, emplenats de joia, quan el primer jove aviador es llanci a l’inconegut del firmament. Saludem, llavors, amb el nostre himne nacional, el primer Roland Garros de la nostra Catalunya, en marxa a la llibertat definitiva. Descobrim-nos davant de la tomba del primer soldat inconegut, mort per la pàtria. Llavors, sí, cantem Els Segadors. Llavors voldrà dir que hem trencat les pròpies cadenes i les cadenes amb què l’enemic ens té subjugats.

Joventut! Tu ets l’esperança i ets la llibertat!



Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

Nacional-feixisme i nacionalisme alliberador

El més elemental coneixement de la política, estarà d’acord en apreciar que el moment actual espanyol és el pitjor i el més greu dels moments pels quals ha travessat el nou règim i una de les situacions més difícils que es puguin registrar en la història de la política espanyola contemporània. Què passarà? Què pot passar...? És naturalment difícil preveure les conseqüències d’un caos i d’una confusió tan indescriptibles. Estiguem d’acord de moment, que la situació política internacional s’ha mig arranjat fa unes setmanes i que, per tant, no ha repercutit en la política interior espanyola, deixant-la d’agreujar. Aquesta situació anòmala fa viure inquiets a tots els esperits. Mitja Espanya cerca encara, més enllà dels programes i doctrinarismes esquerristes, la solució d’aquesta inestabilitat que creu que és obra d’elements conservadors i d’oligarquies de classe i de castes. Aquesta mitja Espanya demana la desaparició completa, la destrucció fulminant, de tot allò que considera deixalla monàrquica, clerical. Exterminant tot això, ningú dels qui pertanyen en aquesta meitat espanyola, no sabrà dir quina solució estable hi succeirà. L’altra part espanyola considera intolerable la política actual. S’atempta contra la propietat individual, contra el contracte, contra la consciència i, naturalment, en pro de la llibertat, s’atempta contra la llibertat mateixa. Espanya viu la guerra civil més tenaç de totes les que ha sofert. Per a nosaltres catalans, ens és interessant poder comprovar com aquesta guerra civil, espiritualment més cruenta que les guerres civils anteriors, es desenvolupa dintre del marc clàssicament espanyol. Per un costat hi ha l’Espanya del senyor Botella Asensi, i, per altre, l’Espanya del senyor Fanjul. La tristesa de la nostra situació és que a Catalunya no existeixi una forta consciència nacional per desprendre’s d’aquesta batalla mexicana i tenir un pensament unànime i propi. Així ho aconsellarien, sembla, la defensa dels nostres valors espirituals i econòmics. Aquesta consciència nacional no hi és, i la poca existent, és insuficient per marcar tota una orientació general. No tenim més remei que deixar-nos arrossegar darrera del carro espanyol. Durant la monarquia, hi estàvem lligats de cos. Ara amb la república, hi estem lligats de cos i ànima. Per als partits catalans, s’han fet tots els possibles per matar l’esperit vertaderament nacional, i avui ens trobem que el nostre poble, mancat d’un ideal col•lectiu, no pot defugir el caos terrible pel qual travessa Espanya. No solament no el pot defugir, sinó que se n’ha convertit en coparticipant. Les classes populars de Catalunya que formen els partits catalans esquerristes estan completament desnacionalitzades. La bandera de la República significa, per a una gran part d’elles, no uns ideals polítics, sinó un guany utilitari immediat i l’egoisme d’uns interessos. Cap diferència no hi ha entre molta d’aquesta gent i aquells senyors organitzadors de sometent per districtes, que anaven al recinte de l’Exposició en revista d’honor a Primo de Rivera. Tot això tan primitiu i bàrbar, es generalitza. Les lluites polítiques a l’espanyola agafen una àrea més extensa del que hom pugui creure. Les classes que es diuen conservadores, o dretanes, no es distingeixen per una més alta percepció. Participen per un igual d’aquesta demència general. Si hom escolta o pot arribar a escoltar les exclamacions i les protestes de la classe adinerada, davant de la diem-ne política esquerrista, no hi veurà cap diversitat amb els de la voravia del davant. No només a Espanya, sinó a Catalunya, és igual la fraseologia d’un de la FAI, d’un de l’Esquerra o d’un burgès o propietari. La demagògia destructora impera. L’esperança de la gent de dreta, socialment parlant, és la vinguda d’una reacció. Hom espera el feixisme amb una fervor digna de millor lògica. Si aquest feixisme arribarà o no, no és l’objecte d’aquestes ratlles. Per a nosaltres, l’imprevist pesa molt en la situació catòlica espanyola. Però si aquesta reacció feixista arribés, estiguem-ne segurs que ultrapassaria de moltíssim la "Lliga" i seria de fet, un enemic essencial de les aspiracions nacionalistes catalanes i basques. L’admirable exemple del Partit Nacionalista Basc, oficiosament catòlic, de no vol fer costat a un intent feixista, diu molt clar com el nacionalisme li és completament incompatible. Aquest feixisme, que no arreglaria res en sentit conservador, sinó que multiplicaria l’anarquia imperant, aniria de dret al despotisme i portaria en conseqüència uns mals més agreujats. I per això és avui esperat com un remei per a la mateixa burgesia. ¿Quin propòsit tenia la dictadura de Primo de Rivera? Segons tenim entès, era l’imperi de l’ordre social davant del desordre imperant al 1923. En sentit burgès o de classe, què ha curat? La burgesia catalana es troba en pitjor situació que la que precedí al 1923. El sindicalisme organitzat de 1923, és avui convertit en una organització terrorista. El sindicalisme organitzat s’ha passat a la política, cosa que deu ésser menys agradable a la burgesia. No és un criteri conservador aquest que fa demanar a grans crits la vinguda d’un feixisme. És un criteri egoístic, utilitari, que fa dir: salvat l’hora del moment, encara que per més endavant tot el constituït s’ensorri. Catalunya no pot seguir aquesta actuació manicomial. Sembla mentida que hi hagi conservadors catalans que creguin que l’ordre social consisteix a tenir una parella de la Guàrdia Civil a les portes de la seva fàbrica. D’ençà que el món és món, que el calaix del pa està guardat a tots els països. Això no ha privat que l’evolució social anés endavant. L’ordre social cal aconseguir-lo en esferes més altes, a les quals el just, el moral i el noble parli més directament a les ànimes.

El nacionalisme va de l’individu a l’Estat. El nacional-feixisme va de l’Estat a l’individu. El nacionalisme respecta i conserva l’ésser de l’individu, de la família, del municipi, de la comarca i de la nació. El nacional-feixisme supedita a l’Estat l’individu, la família, el Municipi, la comarca i la Nació. El nacionalisme és la conservació del contingut espiritual i humà de tot element social. El nacional-feixisme és destructor, confusionari, dissolvent. El nacionalisme és humà. El nacional-feixisme és l’exacerbació del paganisme. El nacionalisme és democràtic. El nacional-feixisme és cesarista i dictatorial. El nacionalisme és biològic. El nacional-feixisme és una imposició contra natura.

L’Estat concebut pel nacionalisme és l’organisme regulador de la llibertat. Que la llibertat d’un individu, d’un municipi o d’una comarca, no privi la llibertat d’un altre individu, d’un altre municipi o d’una altra comarca. L’Estat feixista és antiliberal, és uniformista i és tirànic. L’Estat feixista té per base la inestabilitat, el desequilibri, la força del moment. Cap llei fisiològica no l’ajuda per esdevenir perdurable. Ha de viure al marge de les lleis naturals. "L’Estat -ha dit el nostre Valentí Almirall en El Catalanisme- pot contrariar la llei natural, però no pot destruir-la". L’Estat feixista es considera omnipotent i renega d’ésser encarnació viva de tot dret.

Per a l’Estat feixista no existeix la llei de compensació: tot són deures, sense cap dret. El nacional-feixisme és essencialment revolucionari, car trenca sobtadament l’ordre de l’evolució natural.

La confusió existent entre els teoritzants i propagandistes de l’internacionalisme proletari, en judicar els moviments nacionalistes, porta a les conclusions més injustes en referir-se al nacionalisme com a moviment per la llibertat dels pobles. Estem cansats de llegir com el nacionalisme reivindicador d’un grup humà, d’una col•lectivitat ètnica, es confon i barreja amb el nacionalisme d’Estat, que li és completament oposat. En canvi, de l’altra costat, del cantó ultraconservador i unitari, es combat també el nacionalisme, crit de les nacionalitats oprimides, com a dissolvent i disgregador. El nacionalisme, que és un fet natural i que té una base científica, no ha de tenir res a témer d’aquestes falses teories que s’aixequen a la seva dreta i a la seva esquerra. La seva raó d’existència la deu a la realitat de la naturalesa, a l’acompliment de les lleis ètniques.

Ni les fantàstiques artificiositats dels grans Estats imperialistes, ni les doctrines socials d’inspiració germànica o mongòlica, no podran realitzar el miracle de la seva desaparició. El nacionalisme no és una fórmula política, sinó una fórmula social. Domènec Martí Julià ens diu com no solament significa el renaixement dels pobles, en les seves lleis i constitucions socials, sinó també el ressorgir de la vida tota d’aquestes nacionalitats. El nacionalisme no es pot percebre fragmentàriament. Perquè no és atribut d’una casta, ni privilegi d’una classe, sinó que comprèn tot el cos social de la nacionalitat. Perquè el nacionalisme és substantiu a l’evolució de la naturalesa, perdurarà a través de les organitzacions artificioses de l’imperialisme, en descrèdit i en plena fallida i més enllà de les fantasies exòtiques dels mètodes socials avui de moda.


Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

Joves, veniu amb nosaltres!

No són, però, massa paraules ço que cal a la joventut. Ço que li cal és un guiatge serè i fermíssim que els adreci pels ca­mins que porten a la consecució de l’ideal: la llibertat.

És la decisió enèrgica del moment ço que plau a la joventut, i cal seguir-la, puix ella té el convenciment absolut, la visió exacta, que per viure una vida calen perills, í s’hi llença afanyosa i ar­dida amb tota la força i la noblesa del seu car.

La joventut sap que la vida està plena de dificultats, i, sa­bent això, sent fretura per viure-la, experimenta el neguit abas­segador de la sang jove, i pensa superar-les, aquestes dificultats, i vèncer-les magníficament.

I els pobles, si volen fer l’obra per a la qual són destinats, han també de vèncer els obstacles; si aspiren a viure la vida plena i lliure, han de llançar-se coratjosament a la lluita; altrament, serà un poble amorf, un poble junyit sempre més al carro de qualsevol vencedor.

No fou amb paraules ni amb vacil·lacions que els cubans asso­liren la seva llibertat; no fou amb una política tortuosa i mesquina com s’imposaren els irlandesos, que fou amb l’arborament de la sang jove lliurant-se decidida al sacrifici.

Si Catalunya na ha recobrat encara la seva independència, ha estat perquè n’han estat guiatge homes porucs, homes que han pensat massa en les dificultats a vèncer, homes vells abans d’hora, que volien portar la llibertat sense sentir cap trastorn, com un bell somni d’infant. Però encara que la menja en somnis és de tot punt semblant a la menja dels desperts, na se’n nodreixen els que dormen, ha dit sant Agustí.

Tot infantament porta dolor, ha dit un amic nostre, i era impossible infantar sense dolor la independència d’un poble, sen­se sofrir les tristeses d’una violència.

Ni tan sols la voluptuositat del dolor sentien. Solament el plor els plaïa, i el plor havia substituït el neguit i el desig de llibertat.

Aquest esporuguiment ha causat estralls en el nostre poble. A la joventut, li ha privat de sentir tota la grandesa de l’ideal na­cional, car no en veia la traça, no entenia la pàtria perquè això és una cosa tan gran que no trobava res, cap actuació, que igua­lés la seva idealitat sublim, l’esforç heroic que calia, puix, tal com ha dit Nietzsche: «Per mitjà de la lluita és com s’ha d’acreditar tota qualitat sobresortint.»

Allunyà el poble, perquè precisament aquest és sempre jove i s’emociona i segueix, embadalit, totes aquelles actuacions audacio­ses i que noblement segueixen els viaranys precisos que poden realitzar el somni de llibertat.

Aquests mots, Pàtria i Llibertat, no són paraules buides llen­çades al vent. Són dos símbols de goig i de dolor: de vida.

I Catalunya la vol viure, aquesta vida plena, i la seva joven­tut, també en sent fretura, encara que aparentment no ho sembli. Aquest neguit, aquest nerviosisme d’avui, que no poden precisar, perquè ningú na els ho ha aclarit, és justament això que hem dit que es mou en el seu esperit, com la mare sent el neguit del fill. Puix lloen allò que senten lloar pels altres, i vituperen així ma­teix allò que senten vituperar.

Cal, doncs, una violència; però no una violència llançada al vol com un repic de campanes. No una violència eixorca i inútil, ans una violència metoditzada, afinada cap a un objectiu concret; lluny del lloc on jeuen les ànimes febles, ans vers una llibertat no basada en lleis i paperots solament, sinó en la vida lliure i digna dels homes i de les nacionalitats. Na res ja de paperots emplenats de mots de llibertat com a mirallets per caçar aloses, sinó la llibertat feta carn i ossos, sang d’aquest poble català tan vexat i ultratjat encara, hipòcritament avui, durament altra volta potser en temps futur, que s’arrossega vergonyosament sota la grapa espoliadora d’un imperi fugisser.

Per això us cridem amb nosaltres joves catalans perquè en el vostre planter no hi vingui l’hivern abans de la florida, sinó per fer aquesta acció vindicadora i sigui la joventut les avançades de l’exèrcit alliberador.


Daniel Cardona i Civit
Per la Pàtria i la Llibertat (1934)

dijous, de juliol 13, 2006

...I foc en tot el front!

Foc a l’ala dreta, s’ha dit. Sí, però també foc a l’ala esquerra i foc en tot el front. Ara és el bisbe burocràtic, ara el polític o el pretès polític, que cerca la seva posició social fent d’actor antinacionalista. Ara el foc dimana des de la «Gaceta» estant; ara ve d’un rebost en funcions de cuarto de banderas. I així les escomeses sovintegen, confirmant-se la realitat una vegada més: que l’enemic serà tot un en l’atac i potser nosaltres no serem tots a la defensa.

Cal que tots els elements directors del Nacionalisme Català reflexionin davant l’hora present.

I cal, també, que tots els patriotes vegem la nostra respon­sabilitat.

De cada un de nosaltres depèn l’èxit o la derrota. Ja no po­drem dir: la culpa és d’aquell o d’aquells. Ara la culpa serà nostra.

A l’ofensa a la nostra llengua, a la disposició contrària als interessos de Catalunya, al menyspreu qualsevulga de la nostra dignitat nacional, hi hem de respondre sempre en conjunt, perquè l’ofensa no serà feta a un sector o una variació de la nostra raça; sinó a la seva totalitat.

I els atacs del front enemic, no obeeixen a un fons simple­ment polític. Se’ns ataca per diferenciació de caràcter nacional; per irreductibilitat patriòtica; per odi essencialment enemic. Se’ns ataca perquè ells pertanyen a la seva Pàtria i nosaltres a la nostra Pàtria. I és que damunt d’ells i nosaltres cau fatalment l’obra inesborrable de la Naturalesa, creadora dels més formidables ele­ments alliberadors que són la tradició i l’etnografia.

Un crani d’Àvila, no serà mai com un de la plana de Vic.

L’Antropologia parla més eloqüentment que un canó del 42.

Si ells i nosaltres féssim renúncia mútua de la nostra volun­tat nacional, no podríem.

Malgrat tot, pesaria inflexible la variació ètnica.

Per això en aquestes lluites d’alliberament nacional, pesa tan poc la política.

La política duta en aquests casos fins amb extremada since­ritat, no és res més que un aperitiu.

Queda sempre al marge de la batalla decisiva.

Per això nosaltres declinem la nostra condició de combatents vers les organitzacions d’una acció directa.

Hem de respondre sempre als atacs enemics en tot el front.

Front únic en la tasca nacionalitzadora i front únic en l’acció determinativa.

L’exèrcit de la Pàtria aprèn del toc de clarí, vacil·lant i in­segur i dóna el seu primer pas tot desplegant la flamejant bandera barrada amb l’estel guiador.

És un pas d’infant; però beneit siga aquest primer pas donat vers el camí dreturer de l’esperançada victòria.

Patriotes! Ja tenim l’Estat Català. Ja tenim bandera que ens cobricelarà a tots en la batalla. Però, també, si tots no hi fóssim, sols nosaltres, I els nacionalistes radicals enrotllaríem la bandera i faríem el quadre.

L’exèrcit de la Pàtria ja no pot ésser més un ridícul exèrcit d’interventors. Ahir proposàvem el «volem»; avui el «volem» anem a executar-lo. Fe en la Pàtria, joventuts catalanes!


Daniel Cardona i Civit
La Batalla (1923)